Fa poc que han aparegut unes notes d’Einstein en les que feia entendre que les etapes en les que va ser més feliç foren en moments en que portava un estil de vida més auster i senzill. Curiosament ho va escriure durant una època que imagino estressant en la que viatjava força fent conferències per tot el món. Corria l’any 1922. La nota en qüestió, suposadament regalada per Einstein a un missatger de Tokyo fa 95 anys, es va acabar subhastant el darrer mes d’octubre a Jerusalem. Preu de venda esperat: entre 5000 i 8000 dòlars. Finalment es va vendre per 1,56 milions de dòlars: 1.327.000 euros.
A la nota, Albert Einstein va escriure el que el periodisme de la dictadura del click va batejar com a “fórmula de la felicitat”. En ella hi deia: “Una vida tranquil·la i modesta porta més alegria que la recerca d’èxit, que va lligada a un descontent constant”.
Se’m fa curiós imaginar a Albert Einstein sol a la seva habitació d’hotel escrivint reflexions similars el 1922, dies després que s’anunciés que guanyaria el Premi Nobel. Feia poc que començava a palpar com creixia la seva popularitat: en arribar al Japó es va adonar de la dimensió de tot plegat quan va constatar que tothom el reconeixia i admirava. Posem-nos en la seva pell: ha treballat com una bèstia tota la seva vida perseguint refutar les seves teories peti qui peti fins que per fi el món se l’escolta, comença a predicar la paraula de la ciència arreu i… de sobte, en una habitació d’hotel, sota el llum càlid d’una lampareta, en una ciutat llunyana, té una revelació total: la vida no és això. Què és aquesta construcció irreal? Què són tots aquests extres de coses innecessàries? Què és aquesta estranya soledat de petites llumetes de vista panoràmica d’aquesta gran ciutat?
La nota que es va subhastar duu una capçalera de l’Imperial Hotel Tokyo. Quan una fa breu investigació sobre aquest hotel s’adona que aquest és de tot menys senzill. Va ser un hotel remodelat per Frank Lloyd Wright entre el 1915 i el 1922 que pretenia simbolitzar la modernitat de Tokyo i la unió entre la cultura oriental i la occidental. El seu aspecte tenia inspiracions Maies, però curiosament per als orientals representava l’evocació de l’arquitectura americana i per als americans que visitaven l’hotel allò eren clars aires d’un orient antic i original. La inauguració del nou estil de Wright fou al 1923, i per tant, el novembre del 1922, quan Albert Einstein dormia a l’Imperial Hotel Tokyo, ho feia en una espècie d’annex que el mateix Wright construí transitòriament. Així que tenim a Einstein temporalment de pas en una habitació temporal preguntant-se el sentit total de la vida, i en una nota ràpida donada gairebé com a propina, condensa una idea: l’objectiu de la senzillesa.
Diuen que tant Wright com Einstein preferien els llocs tranquils, allunyats de les ciutats grans i dels seus inputs constants. Wright passava mals moments personals quan construí l’hotel. Einstein començava a viatjar i a rebre milers d’impressions de tot arreu. Vist des de la distància, amb les postals de la època de l’Imperial Tokyo Hotel, imagino aquella escena del 1922 com la que compartirien després en pantalla Scarlett Johanson i Bill Murray a Lost in Translation en un hotel similar, preguntant-se, també, per què tanta complicació, per què tot aquest circ.
Finalment el model de Wright va ser demolit al 1967, apostant per una modernització amb l’augment del turisme de la comoditat, que ja demanava habitacions grans, lluminoses i aires condicionats per tot arreu. L’hotel que encara perdura és de tot menys simple. Si la nota de l’Einstein fos escrita avui, crec que podria ser més radical. Me l’imagino a l’enorme hall de l’hotel, fent temps amb un còctel de colors, entrant amb el seu smartphone a Instagram i veient les publicacions de l’#ImperialHotelTokyo, plenes de fotos de noies que imiten l’estètica pin-up, selfies als lavabos amb nois sobre-musculats sense samarreta i moltes, moltes fotos de plats de menjars espectaculars.
No ho sé, potser la nota s’hauria d’haver subhastat abans… què fem ara amb tot aquest desgavell?
En tot cas em sap greu, Einstein, això se’ns ha anat una mica de les mans.
Secció realitzada per Núria Nia, cineasta